SARTORI, G. Homo Videns. La sociedad teledirigida.

El llibre Homo Videns. La sociedad teledirigida, de Giovanni Sartori, alerta sobre els perills de la televisió en la formació de l’opinió pública. Sartori es queixa del gran poder que té la imatge en la nostra societat, que arriba a perjudicar la capacitat d’abstracció de l’homo sapiens, allò que el diferencia de la resta d’espècies. L’home ha entrat en una crisi de pèrdua del coneixement i de la capacitat del saber i la comprensió, i la causa no és altra que el consum televisiu.
Només creiem el que veiem, i la imatge, descontextualitzada, ens enganya. L’ésser humà ha crescut davant de la pantalla del televisor (vídeo-nen), cosa que l’indueix a creure que l’única realitat és la que observa a la pantalla, creant un nou tipus d’ésser humà (paideía).
Sartori critica la influència dels sondejos d’opinió, que apareixen constantment als mitjans de comunicació, així com la idea de falsa realitat que transmet la televisió (pseudo-esdeveniments i notícies enganyoses). La política també aprofita la televisió, convertint el procés electoral en espectacle, i mitjançant la imatge televisiva dirigeixen l’opinió pública.
Les noves tecnologies no serviran per arreglar els danys que ha causat la televisió, perquè aquesta no perdrà el seu paper central en la socialització dels nens.

La televisió es caracteritza per una cosa: entreté, relaxa i diverteix. Després d’haver “format” als nens continua formant, o d’alguna manera, influenciant als adults mitjançant la “informació”.
La democràcia ha estat definida amb freqüència com un govern d’opinió i aquesta definició s’adapta perfectament a l’aparició de la video-política. Actualment, el poble sobirà “opina” sobretot en funció de com la televisió l’indueix a opinar. I en el fet de conduir l’opinió, el poder de la imatge es col•loca al centre de tots els processos de la política contemporània. L’essencial és que l’ull creu en el que veu; i, per tant, l’autoritat cognitiva en la que més es creu és el que es veu.
L’opinió pública està definitivament influenciada per allò que es veu a la televisió, que impedeix que els individus desenvolupin la seva capacitat d’abstracció, convertint-la en quelcom dirigit des de la televisió. Una opinió pública, per tant, de segon grau.
A diferència de la televisió, el consumidor ha d’interactuar amb les noves tecnologies per utilitzar-les. Per tant, el consumidor és més actiu. Tot i que això és positiu, Sartori és pessimista perquè no creu que la majoria d’internautes sigui capaç d’aprofitar els avantatges de les TIC. Això es deu al fet que els nens han crescut amb la televisió i els seus efectes negatius ja han deixat empremta en la seva forma de pensar. Per tant, l’opinió pública ja queda desvirtuada des d’un bon inici, i Sartori continua pensant que la televisió mantindrà el seu lloc central en el procés de socialització del nen, i que aquesta posició no passarà a ser de les noves tecnologies.
A més, Sartori alerta que una navegació excessiva pot provocar una pèrdua del sentit de la realitat: d’allò que és veritable i del que és virtual. Un altre dels perills d’internet és que permet que els homo insipiens puguin entrar en contacte i reforçar les seves idees.
Sartori creu que per haver-hi opinions lliures, els ciutadans no només han d’estar informats sinó que han de tenir coneixements sobre el tema del que opinen. Això entra en contradicció amb el poder que tenen els sondejos per reflectir la opinió pública, ja que són poc fiables i la gent que els respon no sol tenir un coneixement molt profund sobre el tema preguntat.

Els conceptes principals

La videocràcia és el predomini de la TV en la formació de l’OP, en què es privilegia el veure (imatge televisiva), cosa que acaba atrofiant la pròpia capacitat d’entendre.
Amb la televisió, l’autoritat és la visió en si mateixa, és l’autoritat de la imatge. No importa que la imatge pugui enganyar encara més que les paraules. El més essencial és que l’ull creu en el que veu; i, per tant, l’autoritat cognitiva en què més es creu és en allò que es veu. Allò que es veu sembla «real», cosa que implica que sembli veritable.
La sondeigcràcia és la substitució del diàleg públic i la confrontació d’arguments sobre un tema polèmic per la simple divulgació del resultat de diverses enquestes, no sempre de fiabilitat contrastada, i que condicionen fermament l’aplicació o el rebuig de certes polítiques governamentals. La sondeigcràcia seria un sistema polític en què els sondejos d’opinió tenen la màxima influència sobre les accions de l’executiu.
L'obligació de «mostrar» genera el desig o l'exigència de «mostrar-se». Això produeix el pseudo-esdeveniment, el fet que esdevé només perquè hi ha una càmera que ho està rodant, i que, d'una altra manera, no tindria lloc. El pseudo-esdeveniment és, doncs, un esdeveniment prefabricat per a la televisió i per la televisió. De vegades aquesta fabricació està justificada, però, tanmateix, no deixa de ser una mica «fals», i queda exposat a seriosos abusos i pot quedar, molt fàcilment, com a veritable desinformació.
Per subinformació, Sartori entén una informació totalment insuficient que empobreix massa la noticia que dóna, o bé el fet de no informar; la pura i simple eliminació de nou de cada deu notícies existents. Per tant, subinformació significa reduir en excés. Per desinformació, entén una distorsió de la informació: donar notícies falsejades que indueixen a l’engany a qui les escolta.

La veritable opinió pública i els efectes d’agenda-setting i priming.

Sartori afirma que en alguns casos, com el que relata sobre l’estudi dels investigadors Iyengar i Kinder, la influència de la televisió és decisiva. Però tot i així, Sartori afirma que, per comprovar fins a quin punt la televisió és clau per dirigir els interessos del públic (agenda setting) i per definir els criteris que informen la capacitat d’elaborar judicis (priming), caldria que fos estudiat en un escenari hipotètic i impossible de reproduir, que no és altre que el de l’absència de televisió.
L’exemple que utilitza Sartori és el de les eleccions modernes televisades. Explica que la televisió tendeix a personalitzar-les, tot proposant persones (com podrien ser José Montilla o Artur Mas), en lloc de discursos (polítiques i propostes concretes), fet que debilita els partits i que converteix el procés electoral en pur espectacle.
Segons Sartori la opinió pública és un conjunt d’opinions que es troben en el públic. Són opinions generalitzades del públic on aquest és el subjecte principal. Una opinió és pública no només perquè és del públic sinó perquè també implica la res pública (cosa pública): interessos generals, béns comuns, problemes col•lectius…
Sartori creu que el públic no s’ha de deixar influenciar per la televisió ni deixar que aquesta indueixi en el què opinem, és a dir tenir la nostra pròpia opinió. Un altre aspecte que comenta l’autor és que s’ha d’evitar que la imatge sigui el centre de tots els processos polítics contemporanis, és a dir, intentar aconseguir una bona política que no estigui condicionada per la imatge.
A més l’autor critica la formulació de la OP a través dels resultats dels sondejos i les enquestes perquè creu que els resultats d’aquests són dèbils, volàtils, inventats o copiats dels mitjans de comunicació (són un mer reflex dels mitjans de comunicació). Finalment, l’autor diu que per aconseguir una opinió pública vertadera necessitem un públic que no només estigui informat sinó amb coneixements sobre la informació que té o se li proporciona.

Sartori vs Habermas

Tant Sartori com Habermas coincideixen en què els mitjans de comunicació (sobretot la TV en el cas de Sartori), no permeten que es creï una veritable OP. La difusió constant dels resultat de sondejos i enquestes als mitjans, encara que es discuteixin públicament, no poden formar una OP veritable.
Però tot i que Sartori defensa que la imatge és l’única que descontextualitza i escull un enquadrament inadequat i enganyós, Habermas també pensa que la paraula pot ser tant o més falsa que la imatge.
Sartori creu que la veritable opinió pública ha d’estar composta per temes relacionats amb la res publica (allò públic), especialment temes polítics.
En el cas de Habermas, l’OP veritable hauria d’estar formada per opinions col•lectives, no pas per opinions personals disfessades d’opinions col•lectives. Habermas critica la teoria del contracte social, que considera una ficció. L’únic quie persegueix és mantenir l’status quo a partir d’una OP manipulada o representativa.

Grup 5
Ester Camps
Anna Casasas
Sílvia Estrada
Estefania Saniger
Raquel Serra