Difondre la cultura

La llei d’ Economia Sostenible de l’Estat espanyol presenta un punt que permet tancar les pàgines web sense cap ordre judicial, doncs, la SGAE i el ministeri considera que les webs que ofereixen material d’autors són capaces d’obrir pàgines en menys de 24 hores i les ordres triguen quatre mesos a trametre’s. Però, la qüestió és els administradors i els usuaris roben o simplement comparteixen cultura..

Lipmman assegura que els mitjans són agents de l’Opinió Pública i són els que han creat estereotips de l’usuari expert de manera que moltes persones veuen aquests administradors o col·laboradors com a “pirates” amb una connotació negativa, és a dir, gent que es dedica a boicotejar la creació intel·lectual d’altres o s’infiltren en els ordinadors dels usuaris. No saben diferenciar entre un hacker i un cracker (hacker és un usuari expert que protegeixen els sistemes i el cracker és el contrari) però mai diuen que molts ofereixen la possibilitat de veure pel·lícules, series, que mai arribarien a la seva zona o llegir llibres i escoltar música que no arriben a les botigues. Així doncs, segons quins mitjans tractin el tema l’enfocament serà diferent. Per això si s’analitza els titulars de les webs implicades només amb el llenguatge i els titulars el lector es sent atret i veu en l’Estat i la SGAE el culpable de la poca difusió cultural que hi ha en el país.

Doncs, fan creure l’opinió pública cregui que l’Estat no vulgui una participació activa que no mostrin conscients dels seus interessos, doncs, quan menys cultura, menys es debatran les lleis que s’aproven. Ja que l’Estat només busca l’aprovació dels lobby (SGAE) que a partir de notícies provoquen que el tema de les descàrregues sigui tematitzat (Luhmann). Fan buscar als lectors una opinió pública basada en la reputació dels seus polítics, és a dir, basada en la imatge i sense deixar que la informació creí en la població una opinió a partir de la informació que reben Opinió Pública com a semi-saber). Doncs no se’ls hi explica correctament perquè aquest intercanvi d’enllaços entre usuaris ni tampoc perquè l’increment de preus en el material informàtic.

Les pàgines que permeten descàrregues juguen amb aquest fet, la culturalització o no de la societat i el dret de la llibertat de publicació, és a dir, la gent no té dret a descobrir nous músics, programes, sèries dels que els hi ofereixen i és conegut per la massa.

Per exemple, les sèries de televisió, Lost va aparèixer a la televisió espanyola però a causa dels canvis horaris ningú la podia seguir pel mitjà tradicional no era just que l’audiència busques altres maneres de veure la sèrie. La cadena sabia que perdia diners però va buscar altres maneres de treure beneficis del seu producte tot i que era l’autora intel·lectual d’aquest producte i tenia tots els drets de perseguir a tot aquell que la difongués pel canal que no era.

Com explica blogoff.es que parla del monopoli dels drets intel·lectuals i com alguns se’n beneficien però que no és un tema del que es parli obertament. Així doncs, no és una espiral del silenci perquè no es vol parlar obertament sobre l’estat actual dels drets d’autors? Internet s’han abaratit.