ESTUDI DE CAS: LA LISTA DE SINDE I L'OPINIÓ PÚBLICA

La Lista de Sinde és el nom de la pàgina web que encapçala el moviment en contra de la futura llei antidescàrregues, i que ha tornat a l’àgora política la discussió sobre les descàrregues gratuïtes de continguts culturals a Internet. Però el fenomen de La Lista de Sinde, i el fet que hagi tret a la llum una informació que s’havia obviat des d’un principi, com veurem més endavant, ens porta a reflexionar sobre la seva relació amb l’opinió pública.
La Lista de Sinde inclou una llista de pàgines web que s’han autoinculpat com a delinqüents. Són pàgines des d’on es poden descarregar continguts il•legals, i s’han adherit voluntàriament a la llista en senyal de protesta contra dos fets: que es pugui aprovar l’anomenada Llei Sinde i com a resposta a la llista elaborada per la Coalición de Creadores (una organització que representa la indústria cultural). En aquesta llista, que va ser entregada al Ministeri de Cultura, s’hi assenyalaven 200 webs que, segons el seu parer, haurien de ser clausurades perquè ofereixen descàrregues d’arxius protegits per drets d’autor
Però abans de disposar-nos a analitzar la relació de La Lista de Sinde amb l’opinió pública, cal que tinguem clar el context i el contingut de la polèmica llei. Segons la disposició final primera de la Llei d’Economia Sostenible (LES), que és on s’inclou la polèmica normativa, es planteja la possibilitat de clausurar una pàgina web si queda demostrat que en aquesta es podia accedir a continguts il•legals, amb una ferma voluntat de causar danys patrimonials i intel•lectuals. També ha causat una gran sorpresa que des del Ministeri de Cultura es proposi crear, en el marc d’aquesta llei, un organisme específic encarregat d’investigar els casos de presumpta vulneració dels drets intel•lectuals (Comissió de la Propietat Intel•lectual). Encara que seria el jutge qui acabaria prenent la decisió definitiva de tancar una web i no la Comissió, el cert és que des de diferents àmbits s’ha qüestionat el fet que la línia que separa el poder judicial del poder executiu podria quedar perillosament diluïda.
Els professionals del sector han optat per redactar un manifest conjunt, elaborat poc després que es conegués la intenció del govern espanyol. En el manifest, titulat ‘En defensa de los derechos fundamentales en Internet’ , els professionals es lamenten que els drets d’autor se situïn per sobre dels drets fonamentals dels ciutadans, com ara el dret a la privacitat o a la llibertat d’expressió. Finalment, el manifest conclou amb la reclamació que la indústria cultural s’adapti al nou entorn cibernètic.
L’Associació d’Usuaris d’Internet i l’Associació d’Internautes van confirmar el passat dijous 25 de març que portarien la “llei Sinde” al Tribunal Constitucional, al de Drets Humans i al de Defensa de la Competència si s’acaba aprovant. Els seus respectius presidents, Miguel Pérez i Víctor Domingo, van afirmar en roda de premsa que Internet es trobava en un “estat de convulsió” a causa de la proposta del govern.
El cas de La Lista de Sinde és paradigmàtic en l’aplicació de les teories de la construcció social de l’agenda de temes , la teoria de l’acció comunicativa de Jürgen Habermas i la de la democràcia discursiva. Aquest fet es deu a que qui va treure a la llum la polèmica de la llei antidescàrregues–especialment pel que fa a la intromissió del Ministeri en la tasca de la Justícia–no van ser els agents habituals (mitjans de comunicació o govern), sinó que el debat es va crear des de la base de la societat. De fet, cal recordar que en el resum per a premsa que va elaborar l’executiu espanyol sobre la Llei d’Economia Sostenible no va recollir-hi aquest punt en concret, tot i poder preveure amb antelació la reacció dels col•lectius que han protestat. A més, val la pena tenir en compte que Espanya és el país europeu on la pirateria a Internet té més incidència, i els seus usuaris estan acostumats a descarregar continguts de la xarxa habitualment.
Les organitzacions d’usuaris, de professionals del sector i la mateixa Lista de Sinde, per tant, han aconseguit aprofitar la lògica mediàtica per tal que aquestes protestes i discussions tinguessin un lloc a les agendes dels mitjans de comunicació.
Des de la perspectiva liberal, es contempla l’opinió pública com una eina per controlar l’acció dels governs, i, segons l’anàlisi que hem realitzat, podríem dir que la sortida a la llum de la disposició final primera s’ha complert. Independentment de si s’hi està a favor o en contra, el que sí que crec és que, en aquest cas, la tasca de les organitzacions mencionades ha fet que tots puguem ser una mica més conscients de les accions del govern. És a dir, l’opinió pública com a watchdog, com a òrgan que vigila constantment l’acció dels governs.
La Lista de Sinde defensa, en primer lloc, el dret dels ciutadans a tenir accés a la cultura, i perquè l’opinió pública en una societat sigui autèntica, cal que els ciutadans gaudeixin de certes llibertats, i entre elles hi figura la de l’accés a la cultura.

FONTS CONSULTADES:
Sampedro, V. Opinión pública y democracia deliberativa. Medios, sondeos y urnas. Madrid: ISTMO, 2000. Col•lecció Fumdamentos, núm.72. pàg.30-38

Habermas, J. Historia y crítica de la opinión pública. La transformación estructural de la vida pública. Barcelona: G. Gili.

Per consultar la teoria de l’acció comunicativa, veure:
Habermas, J. Teoría de la acción comunicativa (2 vol.). Madrid: Taurus, 1987.

Per a conèixer més sobre la opinió pública en l’obra de Habermas, consultar: Boladeras, M. “La opinión pública en Habermas” [en línia] A: Anàlisi, 26, 2001. http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n26p51.pdf

Dossier de premsa de la Llei d’Economia Sostenible, elaborat pel govern espanyol. [en línia] http://www.economiasostenible.gob.es/wp-content/uploads/2009/12/0_1_dossier_ES.pdf [consulta: 21 d’abril de 2010]