Exercici individual 1

El tancament de webs d'enllaços

La llei d’ Economia Sostenible de l’Estat espanyol presenta un punt que permet tancar les pàgines web sense cap ordre judicial, doncs, la SGAE i el ministeri considera que les webs que ofereixen material d’autors són capaces d’obrir pàgines en menys de 24 hores i les ordres triguen quatre mesos a trametre’s. Però, la qüestió és els administradors i els usuaris roben o simplement comparteixen cultura. El debat està obert.

Lippman assegura que els mitjans són agents de l’Opinió Pública i és que amb la creació d’aquests estereotips moltes persones veuen aquests administradors com a “pirates” amb una connotació negativa, però mai diuen que molts ofereixen la possibilitat de veure pel·lícules, series, que mai arribarien a la seva zona o llegir llibres i escoltar música que no arriben a les botigues. Així doncs, segons quins mitjans tractin el tema l’enfocament serà diferent. Per això si s’analitza els titulars de les webs implicades només amb el llenguatge i els titulars el lector es sent atret i veu en l’Estat i la SGAE el culpable de la poca difusió cultural que hi ha en el país. Permetre que el consumidor opti per aquell producte que més li interessa és deixar que s’especialitzi en un tipus de música o gènere cinematogràfic diferent i inclús que trobi llibres que d’una altra manera no llegiria.

Doncs, evoquen a que l’opinió pública cregui que l’Estat no vulgui una participació activa i que no mostrin conscients dels seus interessos, doncs, quan menys cultura, menys es debatran les lleis que s’aproven. Ja que l’Estat només busca l’aprovació dels lobby (SGAE) que a partir de notícies provoquen que el tema de les descàrregues sigui tematitzat (Luhmann) i busquin una opinió pública basada en la reputació dels seus polítics i no en el coneixement (semi-saber).

Les pàgines que permeten descarregues juguen amb aquest fet, la culturalització o no de la societat i el dret de la llibertat de publicació, expressió, entre d’altres. Com explica blogoff.es és una espiral del silenci perquè no es vol parlar obertament sobre l’estat actual dels drets d’autors que per culpa o gràcies a Internet s’han abaratit.

El problema principal és que moltes discogràfiques, editorials i altres lobbys importants giren l’esquena a l’obertura de la cultura a través d’Internet i només uns quants veuen aquest canal com un accés per difondre encara més el seu producte i que el consumidor triï per si mateix allò que vol i no el que li imposen. Exemple: en un àlbum de música potser es troben dos cançons que valen la pena, perquè el consumidor ha de pagar vint euros quan el producte no el satisfa del tot. Per això xarxes com itunes (legal) o emule o les pàgines d’enllaços. Exemple: Darkville (il·legal) permet obtenir les cançons que el consumidor vol i després deixar l’elecció d’anar als concerts o consumir l’àlbum materialment. S’eliminen d’aquesta manera els intermediaris.

Sònia Martí